Diu que mai no s'ha de perdre la il.lusió per le petites coses. Com ara la imatge de l'aquari que a partir d'avui encapçala aquest blog.

Fa cosa d'un any i mig, en una data en què els estels dibuixaven una vegada més el signe d'aquari al bell mig de la nit, Myt em va enviar aquesta imatge, un aquari format per tants peixos com anys feia aquell dia. Li vaig agraïr, amb el compromís que aquest preciós aquari esdevindria, un dia o altre, la capçalera d'aquest blog.

El silenci dels aquaris em recorda el silenci que també envolta totes aquelles persones que duen a terme treballs en solitari, malgrat puguin estar immerses enmig d'un munt de gent. Una tasca similar a la que pot fer qualsevol blogger quan es reclou a escriure les seves coses. Només l'acompanyen els seus pensaments, les seves mans, la llum blanquinosa de la pantalla, i potser una mica de música. De tot el que li volta pel cap, destria amb una bona dosi de calma continguda allò que voldrà fer públic d'allò que deixarà escrit en un raconet virtual, o bé allò que pot gargotejar en un full qualsevol. Sense normes ni horaris.

Aquests darrers dies m'he entretingut a refer una mica l'aspecte d'aquesta meva segona casa. No me n'he sortit tan bé com voldria, i per tant a estones perdudes hi continuaré insistint, tossut com sóc - ja ho deia la meva àvia. Avui, quan m'he adonat que fa exactament un mes que vaig aparcar la primera part d'aquest trajecte, m'he decidit a tornar-hi, poc a poc i sense presses. Tampoc he aconsegit saber què hi voldré fer, ni com, ni quan.

Deu ser que la vida és així...


* La primera etapa de l'aquari (2003-2005) la podeu trobar aquí.