Defensa
I tu, que apareixies de sobte enmig del públic quan ningú sabia que vindries, i sense mirar enlloc esdevenies el centre de totes les mirades, i t'amagaves darrera els teus ulls irresistibles, i ploraves?


No tinc més preguntes a fer, senyor fiscal. Gràcies.

El retorn de Balbec

Paraula justa i precisa, de matinada. Un sol mot, una sola mirada. Intel.ligent, captivadora. I s'estreny, a poc a poc, el cercle que viatja del passat al futur, i m'atrapa.
La sang recorre el meu rostre en un instant. El tercer i el quart, jocs d'ulls que s'envolten de columnes de fusta i juguen, absents, a trobar la sortida. Però el segon és persistent, i el temps que juga a la contra es farà llarg, molt llarg, en la fracció en què els nostres ulls es creuen sense dir-ne res més, perquè ja està tot dit.

El joc està servit. Recorre la geografia dels paisatges, subterfugis de records fulminats. De mar a mar. Des del turó recobert d'herba fresca on ell jugava a estendre els somnis d'un infant sobre els papers blancs sense tall de cisalla, tan fràgils com l'onada d'escuma.

Era quan estampava colors, amb aquells ulls d'infant, sobre el reixat d'empremtes de la terra.

Sí, al final se'l va endur, amb gest còmplice, el secret del deliri.

Que han passat lentes, les hores d'aquests dies, i ara la pluja. Tres quarts de dotze i el repicar insistent sota els peus tan anònims, ombres perdudes al tombar del carrer, i encara és clar. Massa dies on a cada instant neixia una paraula i moria a l'instant, també, com ara.
Ja no recordo res, segurament no caldrà fer memòria en arribar a l'enlloc on ens espera amb un somriure tàcit, el no-res. I he perdut el rellotge, vés per on, perquè me'l miro i no li faig cap cas. Doncs, perquè el porto, pregunto. Gairebé mitjanit.
I ahir, i abans d'ahir al vespre, quan un apòstrof solitari omplí l'espai, només d'una pregunta. Tot era blanc, i tot semblava buit, de tan ple, de tan net, de tan intens com era. I sí, i quan ella somreia, ell tremolava.

I no gosava trencar aquell silenci fins que ho ha fet la pluja del capvespre.

Quin gran secret. Esperava la pluja.

Era petita, petita, petita, i s'expandia

com una flor de nit.

T R I P A R T I T S D E R I U R E

Qué bello es el pensar, va dir algú a qui no veia.

I caminant, pensava que és bonic, sí.

Si aquest vespre hi veieu alguna cosa semblant a a això, serà que ens hi hem trobat.

No hi falteu!


* A mig concert, es va sentir, molt fluixet, una conversa cap a les últimes files:

-ja està!
- el què?
- que hem guanyat!

I per la resta, ambient tranquil, amb aquella curiosa sensació que fa el fet d'estar immers en un ambient on coneixes gairebé tothom, i al mateix temps no en pots saludar gairebé cap perquè no saps qui són...