Lo que es de uno es casi de nadie.


Eduardo Chillida: Escritos

Aquest vespre, al carrer que baixa de la plaça -on els gronxadors dels nens ja reposaven quiets i estàtics com les mòmies que un dia, recordem-ho també, foren infants-, els cotxes aparcats desafiaven la foscor amb els ulls ben oberts, ennegrits pel tènue reflexe dels fanals esgrogueits sota una finíssima capa de pluja persistent que trencava el silenci amb un murmuri gairebé imperceptible.

Un paisatge desèrtic només envoltat pels arbres centenaris que acompanyen el camí de la riera, tancats rera les reixes dels jardins que s'obren a l'estiu, i alguns diumenges fora de temporada. Els jardiners, els nebots, l'electricista.

Els he vist encendre's tots de cop, quan el reflexe de l'aigua sobre l'asfalt em retornava l'ombra com un record desfigurat del camí que desfeia, en el retorn a casa. I l'ombra se m'ha ficat a dins, sense refugi, sota la llum encegadora d'aquells monstres que interroguen la nit sense fer gens de soroll, ni un brogit de motor, ni res de res.

El carrer era desert, desert. Els arbres dels jardins deixaven passar el murmuri del vent entre les seves branques i me'l retorna, ara, com aquell crit de l'òliba nocturna recolzada a l'ampit de la finestra. Però avui sense lluna.

I ells, han marxat tant de pressa que no m'han deixat ni tan sols un instant per veure'n les faccions pretèrites, atrotinades, envellides. Alguns, no tant. D'altres han deixat el seu rastre dubtós sobre l'asfalt mullat, i molts han apagat els llums i s'han fos altre cop en la tenebra.

He seguit caminant. L'aigua de la riera estava quieta, encalmada, tota negra. Per l'altre pont ha passat un tren de càrrega que anava cap al Nord. Quan avancen cap al Nord fan un soroll diferent. Quan passen cap al Sud no hi ha canvi d'agulles. He comptat els compassos secs de les rodes del tren en passar pel punt precís on s'enpalmen els rails de les vies.

I és que quan passa un tren el temps no compta. És com si en comptes de passar el temps, passés el tren. Quines coses. De nit també passen, els trens.

Demà al matí et vindré a veure. Sí, no te n'havia dit res, ja ho sé. M'agrada més així. I si no hi ets, em compraré un petit pastís de xocolata negra.

Torna a passar el tren. Va cap al Sud. Ve cap a tu.

Has acabat donant una de les notícies de la jornada, Albert Rivera. Desafiant les enquestes i els rigors informatius, la teva formació ha entrat a la casa gran de la política. Suposo que cal donar-te l'enhorabona. I al país, què, cal felicitar-lo? Home, mai fa cap nosa que allò que circula pel carrer estigui present als escons. Diguem-ne democràcia, d'això. A més, si realment defenses el que interessa a la gent, ja deus saber que hi ha una majoria natural que espera una altra foto teva, a la moda naturista, però aixecant les mans en signe de victòria. D'altra banda, als que s'alarmen jo els diria que no serà cap drama sentir el castellà a la cambra, quan al metro no se sent gaire cosa més. Ni tampoc contemplar la resurrecció del fantasma d'en Lerroux, i assistir a reclamacions per desfer el que hem bastit amb tanta paciència; la immersió a les escoles, TV3 i altres luxes. Que la Brunete mediàtica irrompi al Parlament ja fa més esgarrifances, però ni tan sols això ens ha d'inquietar en excés. Escolta, ciutadà, tu que permets que la cella dreta i l'esquerra se t'ajuntin sense gaire fronteres, tu que t'has quedat literalment en pilotes per l'al·lèrgia electoral dels teus egregis companys, tu que ets un torero sense complexos: endavant, no t'arronsis, en el fons et necessitem. Perquè ets l'anunci que l'extinció no és una ficció, i que els seus impulsors viuen entre nosaltres. Vejam si gràcies a tu ens posem d'una vegada les piles.

Alfred Bosch
Avui, 2-11-06