Amb el cos endinsat al fons de l'aigua blava i clara, tanques els ulls

i tu, amb els ulls tancats, reposes amb el cabell humit entre els seus braços. Sents la remor esmorteïda d'un món que ja oblidares, i respires fent alenar amb força les narius que al seu temps fan crèixer les onades enllà, enllà dels teus braços i de les teves cames, amb la força inaudita d'un gest sense paraules.

I recordes la darrera vegada, sí, quan va sonar el teu mòbil i vas fugir endebades, una vegada més, cada cop més aprop, un cop i un altre, cada cop més aprop, i més aprop encara, i volies trencar les cadenes que et lligaven, però eres massa aprop de tot, i massa lluny de tot el que anhelaves.

Tanques els ulls amb els llavis ran d'aigua, i recordes la darrera fugida al galop d'un cavall desfermat , i com tu t'aferraves amb els dits adolorits a la crinera, i t'aferraves al coll i anaveu tots dos, imparables i folls, cap a l'abisme.

Sents una veu gairebé imperceptible. Gairebé imperceptible, gairebé. Vagament la recordes, però no vols obrir els ulls i esperes que la música la faci més llunyana fins devenir inaudible, com la pluja d'una tarda tan trista com aquesta d'avui, que és llarga i densa.
Però l'escoltes, perquè la reconeixes i és una veu que et parla, i et parla a tu, i et parla de quan endinsaves el teu cos nu dins l'aigua blava i clara i t'explicava somnis i solsticis que havien d'arribar de matinada. I de quan, impotent encara, l'escoltaves.

I quan li vols respondre amb un somriure lleu

sents lliscar, a flor de llavi, una única llàgrima que arriba al seu destí rodolant pel teu rostre i es confòn, ràpidament,
amb l'aigua.