He baixat cinc o set pisos pel cap baix, fins arribar al peu d'un mur altíssim fet de pedres de riu, infranquejable, amb una reixa a dalt de tot per on entra una llum indefinida que sembla però, de matí, potser de matinada.

Sóc una dona jove de pell bruna i vestida de negre. La veig caminar enmig d'un bosc, depressa, empesa per dos soldats que l'agafen pels braços amb força, i ella crida, crida amb totes les seves forces les paraules que continuen gravades a la pedra del mur, encara ara. El bosc és espès, un camí de penombra, fins arribar a una clariana. On de cop amb la darrera empenta, desapareixen els guardians i em trobo sola, il.luminada per la mateixa llum de la reixa, del mur, i els arbres emmudeixen i s'aparten. Només les arrels aferrades a terra fent nusos de mil formes com les venes invisibles d'aquest món, m'aguanten els peus nus.

Li crido, d'una distància incerta, "qui sóc, qui sóc". I la dona està dreta, d'esquena, i porta un vestit llarg, tot negre, amb dues tires fines de teixit que li donen la volta per sobre les espatlles. Du mitja esquena nua, té les cames molt llargues. El cabell negre i llarg, també, recollit en una trena ben llaçada. No li he vist mai la cara.

No hi ha rastre del temps en la seva mirada quan resta immòbil, gira el cap a l'esquerra, i m'esguarda un instant, inquietant, enmig d'un silenci absolut. "Sóc jo", diu, mentre articula amb intenció i molt lentament, els llavis. Tinc els ulls blaus, d'un blau intens i fred, les pestanyes molt llargues. Són els meus ulls que viatgen enllà del temps per retrobar-me, altre cop sense noms, sense llocs, sense els dies i les hores que m'han fet malbaratar tantes i tantes vides a hores d'ara.

L'aire s'esmuny i emprenc confòs el camí de retorn, amb la mirada intemporal, visceral i indefugible, clavada al bell mig de l'espatlla mentre camino per un camí de cordes que pengen del cel com un bosc de lianes. Trepitjo la terra compacta i seca dels llocs on he viscut, les coves sense sostre convertides en minúsculs escenaris on divaguen actors disfressats amb màscares i reciten poemes, però els conec les mans i el gest, per més que vulguin representar, una vegada més la mateixa obra, sota un nou tel de pell recobert de paraules.