Feia feredat de veure l'abisme que hi havia entre els fils d'estendre la roba, dalt de tot del terrat, i el terra de rajols cuits, tres pisos més avall. De puntetes, arran de barana, de petit xarrupava les puntes de les tovalloles que feien olor de net i de lleixiu. M'embriagava sota el sol de la tarda.
Més tard vaig entendre què hi feien, aquelles agulles d'estendre a sol i serena, penjades als filferros recoberts de plàstic verd. Retallaven l'aire del cel, tot esperant poder-hi encaixar quadres de mil colors i formes per fer-los volar a poc a poc a mesura que els teixits s'anessin assecant al ritme de les hores. Sobretot a partir de les quatre, que és l'hora en què la marinada arriba sense fer soroll a les nostres contrades, i durant tota la tarda em recordava que el Nord és cap a l'altre terrat, el dels fongs incrustats entre les ratlles de les rajoles i la barana, un xic més rovellada. El mateix terrat on refugair-se els dies de calor, cap al tard, per veure passar aquell satèl.lit que es deixava entreveure a simple vista i que tenia un llumet vermell que feia com un intermitent. La gent del poble n'explicaven un munt de coses, d'aquell trasto que passava cada dia cap a quarts de deu, poc després de fer-se fosc. Són els americans,deien. No, que és el del temps. Segur que ens fa fotografies, deia una dona que tancava la finestra per si de cas.



A la nit, les agulles d'estendre quedaven penjades igual que els rat-penats al sostre de les coves. No m'agradava guardar-les al cabasset. El seu ordre suposadament anàrquic sobre els fils se'm mostrava com una frase continua, sense paraules però plena de sentit. Quan en veia una que havia quedat a la punta del fil tocant al pal, solitària, i n'hi havia dues o tres més que s'havien agrupat un tros més enllà, em feia una mica de pena, i a vegades en feia còrrer una altra del mateix fil perquè li anés a fer companyia. I a vegades no, a vegades pensava que potser aquella agulla tenia ganes d'estar sola, i no tocava res. Aleshores imaginava la conversa entres les altres agulles, les del grupet de dues o tres, i si el vent les movia una mica, veia com reien i s'esvalotaven. Sovint eren l'enveja de les agulles solitàries dels altres fils, separades per la distància exacta d'unes mànigues de camisa, dels camals d'uns pantalons o de les puntes dels llençols. Allò sí que em semblava una eternitat. Les agulles dels llençols eren agulles que s'havien fet fortes, tan soles, allunyades de tot, aguantant, silencioses, el pes de tants somnis perduts al vent. Sempre me les mirava amb melangia, perquè guardaven molts secrets, aquelles agulles, i segurament per això estaven tan soles. N'estava segur. Eren de bona fusta.