Que no tinguis por, que no, quan aquella mà experta deslliga l'amarra del vaixell ple de neu i es sent un crit somort reflexat al fons de la foscor de l'aigua. La neu es torna negra. El somriure que se't congela als llavis, el cor que et crema.
Marxaré lluny, tan lluny, que donaré la volta al món sense adonar-me'n i seuré de nou a les pedres de l'entrada de casa. I també hi haurà nevat quan tu hi arribis.
Les mans, les mans les noto fredes, com agulles clavades.