Aquest vespre, poc abans de tornar cap a casa, he escrit algunes ratlles al blog. Un petit text que m'ha tingut entretingut una estoneta, i on evocava, amb algunes imatges, les impressions d'aquests darrers dies. M'hi he entretingut i, amb calma, la cosa anava sortint sola, com feia molts dies que no passava. Dies no, setmanes, o mesos, ja no ho sé. Els impulsos i els ritmes de les coses que depenen de nosaltres mateixos continuen essent un misteri, es miri per on es miri.

Bé, tot plegat ha sortit un post d'unes vint o vint-i-cinc ratlles, de format soportable i no excessivament soporífer, amb algun efecte curiós, i tot això. D'aquells escrits tot estant assegut a la punta del núvol amb els peus penjant.

Quan l'he donat per acabat se m'ha ocorregut la brillant idea de repassar-lo. Tot allò dels adjectius més escaients, les comes fora de lloc, algun accent mal posat, errors de picatge. Les galerades d'estar per casa. I l'he començat a retocar mínimament, perquè els tetxtos, un cop parits, em costa molt de canviar-los, sembla com si els hagués de traïr el sentit primigeni. Falta de pràctica, ja ho sé. Tot plegat poca cosa, però, i aviat he arribat cap al final, on he vist un darrer detall a retocar.

Tot il.lusionat per donar per bo el text d'una punyetera vegada, he situat el cursor a sobre la última paraula que quedava, i Clic!

Però el clic no era del ratolí, ni de la tecla, sinó del diferencial de la llum, que en el moment més inoportú ha fet saltar tota la instal.lació de l'edifici.

M'he quedat immòbil durant una bona estona, a les fosques i amb els ulls tancats -tampoc hi havia res a veure- , impotent i consumat perdedor.

Tornant cap a casa, he anat recordant frases disperses d'aquell text que m'havia semblat tan entranyable, tan necessari pel moment en què l'havia escrit. Però no he volgut reconstruir-lo. Hagués estat una fal.làcia.

Sí, ara ho recordo, el final era "En el bes no hi ha mots, la llum de l'alba".

Doncs això. Bona nit.