Apunts en brut

Passejo aprop del mar. La sorra als peus i la darrera llum de l'any que s'esmuny darrera les muntanyes. Fotografio les siluetes negroses d'uns homes asseguts a l'espigó. El cel ha deixat un buit sobre els meus ulls.

Camino sol. Gairebé sol. Tants anys, i encara. Les siluetes negres retallen l'aigua platejada que lentament s'ombreja. Les he fotografiades de més aprop, un noi s'apropa.

- Mira, fotos. Ei, nos echas una foto?
- Va, poneros por aquí
- Ahí, con el mar, que está guapo, vale?
- Clic!
- Guay, gracias
- De nada, hasta luego. Feliz año.
- Hasta luego, gracias


Les ones negres que moren als meus peus em recorden vagament la teva pell. La teva esquena. Són suaus, tan suaus, i retornen, com la teva memòria. Com una fruita doça. La teva pell.

Les ones d'un capvespre sense llum. Truco.

- Ring ring...
- Hola, mana'm
- No res, et desitjava bon any
- Gràcies, però ara estic conduint
- Val, adéu
- ... deu...

Ni rastre. Me'n torno al silenci de les ones. Gairebé el prefereixo.

Algú escampa alegria, llença coets sobre la mar en calma. Un de verd cap al Nord i un de vermell al Sud, gairebé al mateix temps. I al fons, un somni de llumets indelebles.

Al Nord, on la mar és en calma, hi ha silenci. Un silenci que m'arriba captiu, antic, melangiós i sincer. I és que el teu silenci omple les meves hores.

Onze a taula. Aquest any he pogut veure la mar grisa a primera hora del matí. I la primera espurna de llum a sobre l'aigua.

Aquest any he pogut veure el mar. Venia de molt lluny i moria als meus peus.