A contrallum de blancs

Entre les dues mirades silencioses que esguarden el darrer cop d'efecte, una llum zenital, tota una vida, els arriba filtrada per les paraules guardades amb estima a les butxaques, als calaixos, al bressol, als seus ulls encara tendres, i als cabells esvalotats d'aquella primera rebel.lia. Ell, el jove adolescent, seu al costat de l'avi. I l'avi seu al costat del jove adolescent. I davant seu, l'amic desconegut, l'actor que recita paraules que ressonen als seus llavis vingudes d'un record que esdevindrà un retorn als orígens, al camí forjat al costat de l'amic perdurable.

L'infant de mirada silenciosa observa l'escenari atent, desconcertat, amb l'avidesa d'entendre allò que trigarà encara anys a comprendre -l'avi ja serà lluny- i que l'acompanyarà com un record tan tènue i difús, tant, que la guspira que demà li abrandarà el foc del cor gairebé esborrarà de la seva memòria. L'actor, tot sol a l'escenari, juga altre cop la darrera partida darrera les cortines, i crida el nom de l'amic que no arriba.

On és el temps perdut? es pregunta l'actor. El noiet no troba la resposta i mira cap a l'avi en sentir el seu nom a l'escenari. Una mà li acarona els cabells, somriu amb timidesa. L'avi observa el doll de llum i clou els llavis.