Aquest vespre, al carrer que baixa de la plaça -on els gronxadors dels nens ja reposaven quiets i estàtics com les mòmies que un dia, recordem-ho també, foren infants-, els cotxes aparcats desafiaven la foscor amb els ulls ben oberts, ennegrits pel tènue reflexe dels fanals esgrogueits sota una finíssima capa de pluja persistent que trencava el silenci amb un murmuri gairebé imperceptible.

Un paisatge desèrtic només envoltat pels arbres centenaris que acompanyen el camí de la riera, tancats rera les reixes dels jardins que s'obren a l'estiu, i alguns diumenges fora de temporada. Els jardiners, els nebots, l'electricista.

Els he vist encendre's tots de cop, quan el reflexe de l'aigua sobre l'asfalt em retornava l'ombra com un record desfigurat del camí que desfeia, en el retorn a casa. I l'ombra se m'ha ficat a dins, sense refugi, sota la llum encegadora d'aquells monstres que interroguen la nit sense fer gens de soroll, ni un brogit de motor, ni res de res.

El carrer era desert, desert. Els arbres dels jardins deixaven passar el murmuri del vent entre les seves branques i me'l retorna, ara, com aquell crit de l'òliba nocturna recolzada a l'ampit de la finestra. Però avui sense lluna.

I ells, han marxat tant de pressa que no m'han deixat ni tan sols un instant per veure'n les faccions pretèrites, atrotinades, envellides. Alguns, no tant. D'altres han deixat el seu rastre dubtós sobre l'asfalt mullat, i molts han apagat els llums i s'han fos altre cop en la tenebra.

He seguit caminant. L'aigua de la riera estava quieta, encalmada, tota negra. Per l'altre pont ha passat un tren de càrrega que anava cap al Nord. Quan avancen cap al Nord fan un soroll diferent. Quan passen cap al Sud no hi ha canvi d'agulles. He comptat els compassos secs de les rodes del tren en passar pel punt precís on s'enpalmen els rails de les vies.

I és que quan passa un tren el temps no compta. És com si en comptes de passar el temps, passés el tren. Quines coses. De nit també passen, els trens.

Demà al matí et vindré a veure. Sí, no te n'havia dit res, ja ho sé. M'agrada més així. I si no hi ets, em compraré un petit pastís de xocolata negra.

Torna a passar el tren. Va cap al Sud. Ve cap a tu.