Cap on mires? Sembles viatjar en el temps amb la mirada clavada al retrovisor del vehicle que t'empeny a fugir endavant. A salvar en un no-res que voldries etern, la distància que et separa de la imminent arribada a la propera pausa.

T'espera just a l'altra punta de la taula o, a tot estirar, al dintell de la porta que t'observa amatent. Se't faria difícil de descriure. Probablement, no podries arribar a definir amb paraules allò que passa davant els teus ulls com una exhalació on es barreja el desig - gairebé innoble de tanta innocència volguda que conté, excitant per la seva necessària volatilitat- i la certesa que t'arriba per l'esquena, com una trampa que coneixes fins al detall més ínfim, en forma d'una agulla finíssima, implacable, que se't clava al fons dels ulls des del bell mig de l'espinada. La fiblada és terrible, i els teus ulls, acostumats a llegir entre paraules, elaboren un buit on cauen, vençuts, i on caben, amuntegats, caòtics, tots els teus pensaments.

Esgotament, fi de trajecte.

Quan tornis a obrir els ulls, de matinada -potser encara serà fosc a la ciutat que mai quedarà del tot a les fosques tenebres- ja no hi haurà rastres del temps transcorregut ni tindràs taques de suor al front, ni llàgrimes salades. Potser recordaràs una nit de tempesta de fa anys, quan el cel es va omplir de llum per un instant i amb ell, varen fugir els lladres dels teus somnis per no tornar mai més a les teves entranyes.