Ahir al vespre em vaig adonar d'una cosa que em va sorprendre. I molt.

Els Reis d'Orient - que tot plegat fa quatre dies i ja gairebé no recordem el que ens van regalar - em varen portar un sobre amb una entrada per al concert que Daniel Barenboim va oferir ahir dimarts al Palau de la Música. Una obra llarga i densa, com és el Segon Llibre de Preluids i Fugues de J.S. Bach permetia una mica de tot. Estones de concentració en l'arquitectura musical, d'altres moments d'un gaudi inesperat en descobrir un frasejat tan ben amagat que no pots saber de cap manera de quins dits pot haver sortit, i d'altres estones en què la música et fa passejar la mirada per l'entorn, tot intentant descobrir els racons on reboten les notes que t'arriben tan nítides.

I enmig de tot això vaig descobrir la sopa d'all: als concerts es pot escriure. Vaja, que si agafes la llibreteta de notes i el Pilot (de tinta negra sisplau, gràcies),i et poses a escriure el que et vingui de gust, doncs no passa res. Ni fas sorolls que molestin al veí, ni res de res. I quan acabes d'escriure les teves notes, doncs tanques la llibreta i llestos.
Val a dir que les dues hores i mitja llargues del concert varen donar per a molt, sobretot per a disfrutar de la música, de l'obra i de l'intèrpret. Però també per anar desgranant unes quantes idees que em semblaven dictades des del teclat. O almenys així m'ho vaig imaginar. Una sensació nova, curiosa i divertida, sobretot quan, al final del concert, la senyora que tenia al costat em va preguntar a quin diari publicaria la crítica del concert, i li vaig respondre que havia estat escrivint un conte. Per filmar-la.




19.1.06
La crítica de concert i el contrapunt d'aquest comentari, avui a EL País