Quan he sortit de casa el cel encara era negre, i la lluna que aquests dies té forma de tall de meló, que no sé mai si és quart creixent o minvant, estava acompanyada d'un planeta brillant, que tampoc recordo mai si és Mart o Venus. El més petit, diria.
Els pisos de la cantonada, que estan gairebé tots en venda, tenen els llums dels balcons encesos durant tota la nit. Són uns llums blancs en forma de mitja lluna, i passen les hores enganxats a la paret, com reclams muts.

Quan la lluna no és plena i surto de bon matí a buscar el pa, me'ls trobo tots junts, la lluna i els llumets dels balcons, i fa un efecte curiós. Demà miraré de fotografiar-ho. Si no fa núvol, és clar.

El dia és fred. Avui toca voltar d'un lloc a l'altre. Agafaré la carretera interior, la de les corbes recargolades sense radars, la que tot d'una t'obre davant dels ulls tota la plana, amb un esclat de llum que et cega els ulls. Sobretot al matí.

I després, ja veurem. Se'm fa estrany l'avui de cada dia, el pas irregular de les hores, sobretot les d'avui, que tan aviat tenen tota la pressa del món com caminen amb una calma endimoniada. De matinada he girat la mirada cap enrera, amb els ulls clucs. I en aquella hora tot era fosc, com la nit que s'acaba.