Cròniques disperses

Dijous al vespre em vaig arribar a l'Horiginal, a la presentació dels tres llibres de poesia. Un ple que feia patxoca, i com els que arriben tard a tot arreu, a peu dret i recolzats a la paret del fons, però valia la pena. Les tres o quatre vegades que he anat als actes de l'Horignal m'ha cridat sempre l'atenció el fet de saber que molts dels que corren per allí es coneixen de blog però no de cara. Una mica allò de saber que hi som però sense saber ben bé qui som. I la cosa té la seva singularitat. La crònica la deixo a mans de subal, que coneix de prop els protagonistes de l'acte, i les fotografies, aquí. I felicitar a la gent de La Breu Edicions per la nova col.lecció.

Després, de saludar els tres o quatre bloggers que coneixia, vam anar a sopar en un restaurantet del Raval. Durant el sopar, una blogger (que pel que explicaré ara, no crec que m'autoritzi a dir qui és), ens explicava les històries del seu gat. I a un servidor, a qui els animals de companyia no li han fet mai ni fu ni fa, escoltava distret les anades i vingudes de l'animalet de casa al veterinari, fins que la noia ens va començar a explicar que el veterinari li havia aconsellat de portar el gat al psicòleg, perquè el veia una mica moix. Deprimit. Un gat deprimit a la consulta d'un psicòleg.
Amb l'amanida a mig empassar, em partia de riure tot imaginant el gat en qüestió estintolat al sofà -cosa la mar de normal- però al sofà de pagament, cosa no tan normal. Davant del dilema plantejat, la propietària del gat va reaccionar a temps -afortunadament- i va pensar, molt encertadament, que això ja passava de taca d'oli, que ja tenim prou feina amb nosaltres mateixos com per portar el gat a la consulta del psicòleg. I va enviar el gat a casa sa mare, que té un jardí la mar de bonic. I ara el gat ja és la mar de feliç i tot això.

Ahir era diumenge. Plovia a bots i barrals i nosaltres cap a Barcelona. Amb tres-cents metres de ramblejar els nanos van acabar amb els peus amarats d'aigua i vam entrar a comprar uns mitjons a una botiga de souvenirs. Entre muntanyes de samarretes del barça i manoles, en vam trobar uns amb el dibuix de la Sagrada Familia i el nom de la ciutat. Mal menor, comprem aquests. Dit i fet, després de regatejar amb déu i sa mare explicant que no èrem guiris i que no calia que ens fotessin set euros per un parell de mitjons. Un cop assecades les bambes als lavabos del bar més proper, despleguem els mitjons. Un brau magnífic ens esperava camuflat a mig camal. Horror, jo no em poso això! exclamaven indignats. Fes-li la gira i tira milles, que sota els pantalons no es veu.

A la nit, un cop arribats a casa després de l'accidentada jornada barcelonina amb tarda de teatre inclosa, i quan em disposava a començar aquestes ratlles, algú em va deixar dos magnífics parells de mitjons al costat de l'ordinador. Gràcies, però ja te'ls pots confitar. De res, de res, au, bona nit.