Ja era de dia quan he sortit de casa, al voltant de les set del matí. Els núvols, magnifics, que aquests dies han adornat el cel, gràcies a un vent que no sé com es diu, continuaven fent filigranes magnífiques que desapareixen en un tres i no res. S'endevinava un dia molt clar. L'ametller de la vora del riu ja té el color rosadet que anuncia l'arribada de la primavera, com cada any. L'he fet posar sobre el cel de llevant, i els colors coincidien. Un rosat lleugerament lilós pintava el cel, i les flors de les branques de l'arbre li feien companyia. Un contrallum de colors impossibles amb els ocells per tota companyia, refilant amagats per les branques dels arbres. Dos coloms blancs volaven d'arbre en arbre en un jardí proper.

El món semblava reconciliar-se amb la pau del matí. He saludat un encarregat de la neteja que començava a escombrar els vorals. El cafè ja era obert. L'olor del cafè acabat de moldre a primera hora del matí és el millor regal. Dos companys de cafè llegien el diari. Bon dia, bon dia. Res de nou? Ja pots comptar, tot com sempre. Sí noi. I m'he posat a elocubrar sobre la darrera proposta dels jocs de paraules de'n Màrius Serra. Un dels homes marxava. Vols el diari? Sí, gràcies. Adéu, que vagi bé.

El cafè amb llet, boníssim. El cel clar. El carrer respirava la tranquil.litat dels dissabtes a les vuit del matí. Un dia ben tranquil com tants d'altres. He guardat la llibreta de notes per deixar lloc al diari. El País. La fotografia de portada m'ha recordat de cop a quin dia vivim: 11 de març. Pilar Manjón ens ho recorda amb la seva mirada infinitament trista. Amb la força dels qui malgrat tot no es deixaran doblegar.

Pilar Manjón explicava fa uns dies a La Contra que un dels encausats per l'11-M no li va poder aguantar la mirada. I en aquell moment vaig recordar la mirada d'una dona que em vaig creuar a l'entrada del bloc de pisos on vaig viure l'any 1987. Una mirada ràpida i gèlida, carregada d'odi i de desconfiança, d'algú a qui no havia vist mai. No la vaig entendre fins unes quantes setmanes després, quan vaig veure la seva fotografia al diari com a responsable d'una altra de les massacres més salvatges que ningú hagi dut mai a terme.

El rostre de l'11-M. El rastre d'un malson.

I com cada any en aquesta mateixa data, dono un cop d'ull aquí. I aquest cop m'alegra comprovar com les coses, en aquest cas, han pogut canviar, per bé que mai ens podrem permetre el luxe d'oblidar.

Ni una mirada.