Vaig deixar el pianista tocant tot sol a dalt de l'escenari fa més d'una setmana. I m'he permès la llibertat de donar la benvinguda a la nova primavera cruixit de febre i amb el record confús, de tantes primaveres que a vegades florien i d'altres es marcien ofegades en il.lusions fictícies, com aquell tronc -recordes?- que vaig llençar pensant que mai rebrotaria. I ara, mentre observo les fotografies que no tinc, a través del prisma preciosíssim que n'esborra els detalls innecessaris, hi veig només el que el pas del temps havia de deixar-hi. Antigues primaveres carregades de paraules boniques, de passejades tranquil.les sota les nits encara fredes, sota les llunes canviants que esdevingueren confidents del no-res. El valor de la imatge que només conservo en la memòria.

I m'hi acosto una vegada més, quan malgrat tot no he deixat mai de mirar com floreixen els arbres, ni d'observar el blanc rosat dels ametllers a la vora del riu quan encara clareja.
Maleïdes branques, aquelles branques blanques que viatjaven embolcallades de música dins una capsa que portava escrites les lletres d'una mort anunciada -recordes, ara?- i que es marciren en l'oblit més sagnant.

I fou precisament aquella primavera, quan la criatura s'acostà a cau d'orella i recità un poema, i movia les mans amb alegria.