Estava llegint tranquil.lament l'Aeroplà del Raval -versió llibre i dedicat, tot un luxe- al tren, de tornada cap a casa. I llegia l'impagable desenllaç de la conversa de gripaus (pàg.29), assegut al seient del costat de la finestra del cantó dret del vagó segons el sentit de la marxa, tercer compartiment, seient amb vistes al sentit contrari al del tren, o sigui el que permet veure el paisatge que vas deixant enrera.
Encara dins els túnels de la Barcelona llòbrega i desratitzada, el comboi ha parat a l'estació del Clot, i un petit formiguer de gent ha començat a pujar i baixar del vagó. La noia a qui havia trepitjat lleument a l'andana s'ha assegut al compartiment del costat, però a ella li ha interessat més veure venir el túnel de cara. O potser li interessava un rave.
I jo llegia tranquil.lament, amb una cama creuada sobre l'altra, tot mirant de reüll per si el vagó s'omplia i m'havia de replegar fins ocupar la quarta part del compartiment i posar-me la jaqueta i la bossa a la falda.
Tot d'una he sentit un cop brusc a terra, i he vist com un home acabava de deixar una maleta negra amb rodes al passadís, just al costat del meu compartiment. Immediatament i sense creuar una sola mirada ni una sola paraula, ha entrat de pet fins al seient del davant de l'únic ocupant que hi havia, que per la senzilla prudència que imposen les actituds sobtades i enèrgiques de segons qui, havia dut a terme el preceptiu replegament de cames just a temps de no ser brutalment expedientat per un cop de peu mal donat.

L'home, d'aspecte poc amigable i d'edat indefinida, s'ha assegut així de cop al meu davant, entre victoriós i malhumorat. I tot seguit ha obert un llibre de Walter Mosley -tant de gust- que duia a no sé quina mà, i sense ni tan sols reacomodar-se al seient, hi ha entaforat els ulls com si se li estigués acabant el món, amb cara de lector irreductible.

Al seu darrera ha arribat la seva companya de viatge, amb una cara de pomes agres que tombava d'esquena i un llibre a les mans, que s'ha assegut al seu costat amb cara de pocs amics i ha fet exactament el mateix: entaforar els ulls al llibre -no n'he pogut veure ni el títol ni l'autor, però la portada no em sonava de res.

Davant d'aquesta inusual demostració de contundència lectora -no cal que em saludi, i no em destorbi, que sóc lector de llibres i estic llegint, i a més a més és Sant Jordi, que no ho veu? semblava dir- i de bones costums amb el veïnat de viatge, no m'ha quedat altre remei que posar el preciós punt de llibre de l'Aeroplà amb què ens ha obsequiat la gent de La Breu Edicions, i obrir la meva llibreta blanca, on per cert feia dies i dies que no hi anotava res.

I és que realment és un gust, això de poder ventilar el company de viatge a base de quatre gargots, fer-li davant mateix dels morros sense que se n'adoni, i deixar-lo retratat per sempre més.