La música que sembla venir del fons de l'escenari és suau però insistent, repetitiva. Sembla música de joguines de fira tocada amb violins i acordions però no sona estrident, tot al contrari, reparteix per l'aire l'aroma d'una ambient adormit en el temps on les coses viuen fora de lloc i res no passa.
Recordo ara el xicot negre que llegia estirat sobre l'estora vermella, allí dalt de l'escala, i somreia, i li he obert el llum i m'ha donat les gràcies. I ha continuat llegint mentre em preguntava, irònic, on anava, jo, si no sabia on era, i tenia raó, quan m'ha sonat el mòbil a la butxaca esquerra del darrera.
De la llum blava n'ha sorgit un nom escrit amb lletres blaves que em parlava, i em deia que havien decidit de quedar-se allí, també, al costat de la barana, on una dona de cabells negres movia els ulls, immòbil, com una fera davant les seves preses.
Sí, és allí al fons, cap a l'esquerra, passa la línia del teló que hi ha a baix de tot de l'escala encatifada i ho trobaràs de seguida, les hores es fan curtes, també em deia, i baixava els graons foll, de tres en tres i sense caure.
Sentia les seves veus que parlaven molt fluix, molt fluix, i les reconeixia enmig d'aquella gent immòbil que movien els ulls al compàs d'aquella música estranya, i persistent. Semblaven il.luminats per un feix de bombetes granatoses.
L'he sentit riure encara, de lluny, quan m'has dit que m'havieu perdut, però no et trobo, i aquelles veus petites s'expandeixen sota els ulls ja adormits de la comèdia, i riuen, i l'home negre -que duu camisa blanca com les dents- llegeix i somriu i em convida a baixar les escales, i em truques per telèfon, i sento la música de fons, obstinada presència d'una caixa de llauna amb una llimona pintada fa molts anys, i el nom d'aquell carrer on no tornava d'ençà que vam marxar, però s'ha fet de nit, o és la llum que m'enganya?