De matinada m'he atansat al límit de la cascada. Negra nit encara, l'aigua fosca s'enduia marges avall petits cristalls de lluna.

Plovisquejava. Dins els meus ulls davallaven l'aroma i els colors d'una nit sense presses. De quan encara l'aigua no baixava pel riu i sentia, llunyana, la remor d'aquell tro sec a dalt de les muntanyes.

Havia trigat massa temps a retrobar-te i els meus dits et cercaven inhàbils, insensibles, endurits.

He vist, a l'altra riba, algú que tocava el piano. Les notes dibuixaven una espiral capritxosa i volàtil fins fondre's amb l'aigua de la nit. I l'escoltava, inmòbil, al costat d'un gos negre. D'un pèl d'un negre intens sense fisures, i que mirava banda i banda sense moure gairebé gens el cap. M'acompanyava.

El riu creixia i aviat l'aigua m'arribaria als peus. L'aigua era espessa, i negra, i s'hi dibuixaven volums etranys i formes conegudes. Portava noms, i coses, memòries i moments innecessaris, tot recobert de minúscules partícules de llum que s'esvaeixen al tombant mateix de la cascada.

I m'he girat cap a tu altra vegada. Feia temps - recordo les nits fredes d'hivern - que no t'havia adreçat ni una sola paraula. I t'he vist, reflexada en el mirall dels millors somnis la darrera mirada.

De petit jugava a imitar l'home de les cadenes. Les posava i les treia a banda i banda de la via quan passaven els trens. Una vegada va ploure molt i molt i l'aigua va negar el pas de la via de manera que l'aigua corria entre els rails i els trens no podien passar-hi. Ho mirava amb ulls d'infant des de la finestra on una nit l'òliba féu estada.

L'home de les cadenes va marxar -tenia els cabells blancs - i va ploure moltes nits d'aigua fosca i de cristalls de lluna a l'altra banda de la teulada blava.

Des d'aleshores ningú no havia tornat a veure l'home ni l'òliba, ni els molinets de vent que penjava a les branques dels arbres.

Aquesta nit els he vist passar sota les aigües.