Viatjo amarat d'una discreta i subtil discrepància, que m'acompanya com l'ombra lleu dels arbres al capvespre del riu i em convida, vés per on, a ampliar el cercle de les meves paraules.

He retornat al paisatge del toll i de les fulles girades que anunciaven l'arribada de la pluja amb un ventet suau i persistent i he petjat, encara intactes, les pedres blanques que l'aigua no cobreix de fa dies, setmanes.

M'he volgut explicar a mi mateix que d'antuvi em feia una certa basarda tornar a trepitjar aquells records en forma d'aigua, de carrers coneguts plens de cares estranyes. I he anat fins al pont de la llosa i l'he creuat com ho havia fet tantes vegades, i sense saber ben bé el camí que han seguit els meus passos, m'he trobat arrecerat sota els arbres. I entre els arbres de fullatge canviant sentia una vella cançó i he sentit, també, la mateixa aigua. Aquella que un bon dia em va veure marxar, i m'esperava.

Conec totes les pedres com si fossin les plantes dels meus peus, i en conec les reblincades i la molsa, i els troncs enrevessats que hi fan estada. I a la pedra del fons l'he mirada fixament com sempre feia, fins que n'he vist brotar -just al costat, on volta el remolí- un cercle tot petit, just i precís. I li he somrigut i li he promés que sí, que aviat ens veuríem les cares.

He tornat a la ciutat on havia estat un bon munt de vegades. M'hi he conegut distant i vacil.lant. Era com navegar en vaixell per una llarguíssima avinguda que sempre fa pujada, i el timó no vol seguir la marxa.

He sentit una olor discreta i refrescant. I he cregut que valia la pena esperar tant, i més encara, fins que un jove arribés a la porta i se m'endugués avall que fa baixada amb un sol gest, gairebé cap paraula. Ara, de nit, l'aroma d'un horitzó llunyà reposa aprop del son, i de les mans d'un àngel de la guarda.