Em colpeixes. La teva sobtada presència a mig matí, al carrer, m'ha tornat a deixar sense sang a les venes. Ha estat un sol instant, el temps just per adonar-me que el caminar pel món és alguna cosa més que fressar un camí conegut i creuar -i potser saludar- les cares conegudes, els veïns.

No havies arribat mai a les pàgines d'aquest racó de món.

Una vegada et vares tirar de cap a l'aigua, ho recordo. Era tan freda que et va fer somriure i vares decidir no sortir-ne mai més, també ho recordo. El teu escalf era tan gran que podia desglaçar tot el que t'envoltava, i des d'allí, reparties petites gotes de perfum cada vespre, o de rosada quan senties l'arribada de la llum del matí. I cap a mitja tarda oferies una gran varietat d'infusions acabades de fer a tots aquells qui trepitjaven l'aigua i acovardits, fugien.

Una vegada parlares de la mort amb un home que era a punt de morir i va reviure.

El que no sap ningú, que només tu, és que a les nits surts de l'aigua i t'aclofes entre les fulles blanques,

I camines seguint un fil de plata en forma de cadena al final de la qual hi brillen cristalls immaculats, plens de saviesa.