Estranyament enamorat. Com de sobte, com passa algunes, poques, vegades, o molt de tant en tant, algú m'ha descobert un flanc obert i m'ha fet pessigolles. I resulta que sí, que em fan tremolar el pols i em posen la pell de gallina i no sé cap on mirar i tanco els ulls durant tres o quatre segons. Són enamoraments d'aquells que ni s'expliquen ni es poden explicar, i que dónen l'atzarós plaer d'una descoberta sublim, que voldríem redescobrir cada vegada que cliquem sobre algun link o escrivim una adreça amb la mateixa emoció continguda de la caligrafia de les primeres cartes, les de paper i segell, acurada, pensada, fràgil.

El paseante ens convida a enamorar-nos una vegada més, ens explica que el món és ple de teclats i pantalles i cpu's que rutllen com bèsties infernals o s'arrastren a pedals, que és el de menys. I d'aquestes ànimes de ferro en surten històries que donen la volta al món i ens continuen dient alguna cosa, sovint no sabem ben bé què, però alguna cosa que ens arriba una mica més enllà de la vista. Al bell mig del cor, al centre neuràlgic de cervell, que vist així sense fixar-s'hi gaire, sembla la xarxa invisible que envolta la terra i ens hi aferra, encara. Que encara no hem llegit la darrera paraula, que no. I tornem-hi.

El paseante m'agafa de la mà i m'acompanya a passejar pel seu univers particular, un món de paraules pensades, una vida discreta, un cor immens. M'ensenya la flor que va recuperar fa uns dies de les escombraries, està preciosa, radiant, desprén l'olor que fan les flors quan floreixen al costat d'altres flors. Em presenta Mirielle, i em convida a parlar, i a sentir. I li parlo de marina, d'octubrina, de'n Joan, de Paola, Pentesilea, Juan. Ditades sobre el vidre de la pantalla, en paraules de Teresa. Les traces d'un camí compartit en silenci. Són algunes de les meves dreceres.

Cada vegada que parteixo una taronja penso en tu.