I per postres...

Volen llet, volen mató, volen nata, massapà, empanades, grevolets, pastes, merengues o pastels freds?


Extret d'El Patufet

Post: després, el més enllà

Avui, tot aprofitant l'escuma tènue de la mar encalmada, t'hi deixaré lliscar un petit vaixell de plata blanca, i relluïrà a ple sol mentre gronxola suau sobre les ones.

Amagat sota una cortina de gotes cristal.lines que dringuen entre el verd de les algues i el blau de l'horitzó,que són dos blaus en un sol blau allí on s'acaba el dia, el petit vaixel arrodonit com una closca de nou que acluca els ulls sota la llum més clara, navega fins al port, a poc a poc on l'espera la sorra, els rems i la pell enfosquida, la barca que reposa i el crit d'aquella criatura que veu, per primer cop, com s'atansa el vaixell cap a la sorra i hi vara la quilla amb un trontollar curt i precís quan, aleshores, minúsculs brots d'escuma el banyen sense pressa mentre els peus de l'infant s'envolten de minúscules petixnes, de la sorra que remou a peu de platja, de les algues que juguen a enredar-se per les cames i li fan pessigolles.

El vaixell venia d'un sol mot, del món llunyà d'un encanteri fugaç que el destí es va endur mar enllà fa molt de temps. Fou quan la primera mirada el va perdre, embolcallat en un somni de tela vermellosa, inútilment lligat amb una corda esfilagarssada i envellida.

L'estela, el fil de plata blanca, brilla com mai quan l'infant el recull a peu de platja, amb els seus ulls tan clars, les seves mans, tan tendres, i la veu que l'acarona, sempre, ran les ones.

El meu vot



Malevich: White on white painting, 1918

Fa un parell de setmanes em va venir a veure un home ja molt gran. Portava una petita carpeta a les mans, plena de papers esgrogueïts pel temps. En va treure un parell, i em va dir:

- Té, Martí, crec que això et farà il.lusió de tenir. Jo ja no en faré res, i tampoc voldria que es perdés.

Vaig agafar aquells dos petits fulls de paper, i me'ls vaig mirar amb tota cura. No els havia vist mai. Ell els havia guardat durant tots aquells anys, potser com una llunyana il.lusió mai perduda del tot.

Estatut de Núria, 1931-32.

Em va sorprendre de debó que algú hagués anat a remenar els papers de tota una vida per buscar aquella papereta. I em va explicar que recordava, a grans trets, com l'Estatut que es va votar el 1931 va ser objecte d'unes esbatussades impressionants al Parlament de Madrid, i com en va tornar, aprovat i també substancialment rebaixat, el 1932.

L'altre paper, de la mateixa mida, era aquest:




Em va donar la mà i va marxar caminant a poc a poc, sense dir res.

Vint-i-set minuts

Hi ha una figureta de porcel.lana blanca que representa dues persones, una d'elles asseguda. Està situada en una prestatgeria de color de fusta clara que fa cantonada al fons de la sala de parets vermelloses, al costat del finestral que dóna a la terrassa. Les margarides han florit, sí, aquesta primavera.

A l'altre costat, un passadís, i al fons, una finestra per on discorren multitud de persones i escenes, algunes en primer pla, d'altres en grups que s'acosten i s'allunyen en una mena de diorama urbà convertit en un caos desconcertant. I just a l'altra banda, un altre passadís amb una balconada oberta, amb unes cadires de respatller de boga molt còmodes, en un ambient relaxat i confortable.

I allí veig l'Arnau i en Roger, són uns xicots d'uns vint anys. L'Arnau conserva la mateixa mirada de quan era petit, en Roger el veig més de passada, com si volgués passar desapercebut.
En Joan i tu entreu i sortiu contínuament de la saleta de les cadires, i de tant en tant mireu cap a l'escena central sense parar-hi gaire atenció. T'adones que la figureta del prestatge s'ha mogut de lloc, la busques i la tornes a col.locar bé.
.
Després, amb en Joan, pugeu a un vehicle gris platejat, i aneu marxa enrere a tota velocitat sense parar de riure. Quan el cotxe ha parat, la vostra imatge s'ha fos dins el paisatge. L'Arnau i en Roger caminaven a poc a poc. En Roger, no l'he tornat a veure més.