Aquest matí tocaven les set al campanar quan just passava per la plaça cap a buscar el pa. La llum del forn es veu des del fons del carrer, avui la noia jove feinevaja rera el taulell mentre passaven tres o quatre figures com ombres solitàries cap a buscar el tren. La plaça de l'Ajuntament emanava un silenci feixuc. Era plena de gent a qui no veia, silents, entren i surten per les portes de les cases més antigues del poble i van al camp, cap al riu o a cavar l'hort. Sentia el motor d'un petit camió que s'allunyava. La densitat de l'aire em xiula ran d'oïda històries mai contades. Les finestres tancades, algunes de fa anys -no les he vistes mai obertes, fet i fet-, i el cel que just trenca el blau negrós que un parell de mesos enrere, per Nadal, m'acompanyava a aquesta mateixa hora i tenia un punt magnífic, deliciós. Aquell color que mai sabré descriure amb les paraules. Quan el sol es prepara per sortir a l'altra banda de la serralada de marina i avui, no sé per què, no he sentit cap ocell a dalt les branques.

Em costa, tanmateix, recordar els noms de tantes coses, tant se val. De retorn cap a casa, tothom havia acabat el seu camí. M'he aturat, com gairebé cada matí del món, a tocar de la reixa del jardí del vell Hans. És un jardí molt gran, abandonat, on conviuen immòbils algunes jardineres amb restes de rosers que no floreixen, la caseta del gos amb la cassola girada cap per avall, les males herbes i l'escala que donava al salonet de la casa, ja buit. Entre les heures que cobreixen les reixes, capritxoses, sorgeixen algunes restes de ferralla. Uns pneumàtics ressecs, apilonats, recorden anigues carreteres que no duien enlloc, com els cercles d'un circuit d'on -tanmateix ja ho sabia- no se n'escaparia. Algun vespre sentia les converses d'una dama amb el seu gos, i una veïna, i potser algun parent llunyà que estava de vacances. I no he tornat a veure el gat, i m'estranya.
El jardí del vell Hans dibuixa cada tarda sobre el terra que ningú no trepitja les ombres capritxoses de la llum a través de les reixes, on unes mans acaronen a ulls clucs les corbes de la forja sense pensar en res. Aleshores és quan canta l'ocell i escolto de nou un frasseig gairebé imperceptible sota els arbres.

Sota la llum hal.lògena el moment ha estat especialment intens, com breu. Assaboria el color dels seus ulls sense detalls i volgudament ebri, seguint un fil inexistent entre dos punts de llum que aprofiten el temps fugaç de la foscor fins assaborir-lo com la mel que es fon quan la cullereta entra en contacte amb l'aigua tenyida d'un aroma remotament exòtic.

La resta de les hores i del dia no són res. Ara només en resta el misteri rera el preuat silenci, la pluja persistent, la fosca i, desert, el carrer.

"Pots escriure el text més preciós del món, que sense lectors es converteix en una simple banalitat. En canvi, pots crear una simple banalitat que la mirada d'un únic lector transforma en el text més preciós del món.

En cada mirada un text adquireix una vida pròpia i diferent. És interpretat d'una determinada manera. Un autor, un text. Deu lectors, deu textos diferents, tot i que siguin les mateixes paraules".


Fins aviat, paseante

Anagrama

Ablogcedari

Cliqueu la imatge per ampliar-la

He sentit un estossec lleu, curt i repetitiu. Encara no s'havia fet de dia a l'antiga ciutat on vares viure. Hi he arribat doncs, quan encara era fosc. Un bri d'aire agitava els estors de l'entrada a la casa. Silenciosa encara, densa, traspuava l'aroma del perfum que poques hores abans havia omplert l'estança. Les llaçades de la tela de lli, o potser d'un cotó teixit amb molta cura que hi ha just al darrera la porta, em dónen la benvinguda amb una dansa sinuosa, elegant.

He arribat d’un viatge llarg i fatigós, gosaria dir immerescut, innecessari. Gairebé ja al final, quan l’equipatge era a punt de perdre’s per sempre enmig d’una mar remoguda i inquietant, he reconegut aquella dona que va morir fa anys en un poblet llunyà. L’havia cercat durant tot el trajecte sense saber ben bé a qui buscava, i quan l’he vista apropar-se, finalment despullada de tot el que va ser, no m’he volgut fer enrere. Ha fugit enrabiada, vençuda.
Aleshores t’he cercat, i ploraves en un racó del pati d’una petita casa, a l’empara d’un arbre centenari. El teu plor contingut m’ha guiat, i els teus ulls assenyalaven el camí del retorn, i aquesta casa.

Sento el perfum, s’escola per la porta tot deixant amarats els teixits, s’escampa carrer enllà. Encara dorms. Els primers passos em porten fins un espai on les parets són pintades al fresc, de color porpra fosc amb unes franges blanques i al bell mig, un sinuós trespeus de ferro sosté una conca de marbre transparent, d’aquell groc imprecís i llum brillant que s’esmuny i acoloreix l’espai.

Les cortines juguen a estampir ombres sobre els murs de la casa.

L’estança principal m’acull amb un terra trenat d’espart polit i una paret on el blau fosc es confòn amb el verd maragda i el gris clar, on el pinzell ideava filigranes amb els colors abandonats pels núvols després de la tempesta. Al fons, una banqueta tapissada amb una pell gruixuda revestida de seda d’un vermell carmesí.

Sento la teva veu talment haguessis marxat d’aquella casa fa cosa de molts anys. Les teves passes – camines encara en la penombra de l’albada – m’han portat fins aquí. Tanques la porta. Ja no circulen ni l’aire ni l’aroma de la nit, ni dansen els estors.

Poc després he vist tancar-se una vella ferida. Marxaves lluny, fins entrada la nit.